sábado, 5 de julho de 2008

al final

Al final
les lluces
de la fiesta
amortecen
como naquella nueche
penúltima del añu
en Viana do Castelo
-sombra sele
d'un aire enforma cáledu
pa ser diciembre-

los pasos inseguros
del silenciu
restallando nes cais,
una povisa
mal apagada
remembrando'l
calicor cómpliz
de les gates de lluz
nun matu de veranu,
un perru con fame
qu'escargata
na refugaya
de la esperanza,

al final
les meses puerques
y les sielles vacies,
l'orpín agriu
del olvidu
encegando
los güeyos,

al final
la voz
que baxa del monte
remotu,
del otru llau
de los díes,
suave
como una caricia
nes manes:

"...faime casu,
habrás arrepentite
cuando ya seya tarde..."

al final
nada, lo escuro,
la voz desobedecida,

la caricia que duel
agora,
que nunca nun va dexar
de doler.